dimecres, 26 de febrer del 2014

Cinc anys després, no ha canviat res


Ara que diuen que ens escalfem, que el planeta viu massa sotmès al nostre progrés irracional, potser ens haurem de plantejar si seria millor tornar a començar. Perquè donem per fet, egocèntrics de nosaltres, que el planeta ens pertany. La civilització és amb nosaltres, ni que sigui per portar-nos a la destrucció.
Què haurem de fer doncs? Quedar-nos en el Cretaci i evitar revolucions industrials, fugir d’estudi, no votar, avançar encara més ràpid perquè els oceans ens superin. Sembla encara més difícil de decidir quan tenim tan poca idea d’on anem i del que hem d’esperar del futur. Perquè potser seria millor remuntar-nos encara més en el temps. Als temps en que les depressions, les hipoteques, la gana o l’agressió preventiva encara no s’havien inventat. Quan encara el planeta estava a resguard. Perquè si l’economia es el motor que mou el planeta, anem on van les multinacionals? I aquestes no van pas on més els interessa, a fer-nos mercat i client?, esclau feliç que no es planteja que no es ni tan sols un peó. Doncs prefereixo no ser un ‘homo economicus’, i no haver de córrer per tenir més temps.
Ara, ja mundialitzats i amb aquest socialisme dolç que sembla que no ens porta enlloc, ens espavilem per no quedar-nos enrere, per ser competitius i per fer-nos rics per arribar amb cada cop menys a final de mes. Cada cop més radicalitzats i enfrontats a qui no coneixem, però amb por, ateus i manipulats. Sobirans pel que ens interessa.

Sembla doncs que només guanyaran els més llestos i els més impúdics; la resta, hipotecats i amb menys llibertats i oxigen. La decadència està per arribar i la modernitat ens passarà factura. A mi també se’m escalfa però jo no vull guanyar. Suposo que depèn de l’ambició de cadascú.


L'escenari


Els nostres avantpassats sovint hi van viure d'esquena. Era font de temor i/o respecte, bressol de llegendes i eren pocs els que hi vivien perquè era (i és) un terreny difícil i que no semblava donar massa profit, a banda del pasturatge, la caça o la tala de fusta. Avui però som molts els que no podem passar sense. És el pati de casa, l'escenari de molt bons dies i nits, del present i del futur. L'oxigen que ens omple els pulmons. És com un imant i no ho canvio per cap platja paradisíaca. 

En aquesta foto, vista de la baixa Cerdanya des de la Tossa d'Alp. 



Sota el signe de Lleó

Començo aquest diari un matí del mes de febrer, sota el signe de Lleó. Començo aquest periple amb cap altre objectiu que deixar testimoni que vaig passar per aquí. Sense pretensions, amb la voluntat com a molt de donar a conèixer el territori on he nascut, on visc, els Pirineus, Catalunya. Amb cap mena de planificació inicial però amb la saca plena. 
No sé si algú llegirà tot plegat, així que faré com que parlo per a algú imaginari que està interessat en alguna de les coses que faig. I el que faig, el que soc, a grosso modo, fins al moment, està a mig camí del periodisme, la fotografia, la història, l'esport, la ceràmica, .. Això si, no descarto dedicar la meva vida a quelcom totalment diferent. Perquè, que jo sàpiga, aquesta passa fugissera i s’ha d’aprofitar. Som-hi doncs.